Quan Zamenhof va visitar València (1903-1949)

Abans de la Guerra Civil, València va ser durant més de tres dècades un dels focus més actius de l'esperantisme espanyol. Esta és eixa història —la del grup fundat per Fernando Soler Valls en 1903— i la de com tornà a començar després de la guerra, molt abans del resorgiment de 1988.

1903: el Grup Esperanto de València

En 1903, Fernando Soler Valls va cofundar junt amb Roman Ayza i Rafael Duyós Sedó el Grup Esperanto de València, germen de tot el que vindria després. Entre els primers esperantistes espanyols també van destacar Joaquín Arce Bodega (bibliotecari del Senat, a Madrid, primer difusor de la gramàtica de Zamenhof), els militars Augusto Jiménez Loira i Rafael Duyós, el pare escolapi Guinart i Garrigós i el comandant Miguel Elizaicín, a Alacant.

1909: la visita de Zamenhof

El punt culminant d'aquells primers anys va arribar el 15 i 16 de setembre de 1909, quan Luis Lázaro Zamenhof, creador de l'esperanto, va visitar València amb motiu del Congrés Universal d'Esperanto de Barcelona d'aquell mateix any. Va ser rebut amb una recepció multitudinària; es va inaugurar un acte en son honor al teatre de l'Exposició Regional, va visitar monuments, el conservatori i el museu de la ciutat, i va participar en un acte de postcongrés amb esperantistes internacionals (amb una excursió a Sagunt). Eixa nit es va representar l'òpera La Bohème en son honor.

Entre els organitzadors i impulsors d'aquells anys van destacar el Dr. Aguilar Blanch (oftalmòleg, president del comité organitzador), Ramón Ayza (cap de l'Estat Major i professor d'esperanto), el general Luis Moncada (president del Grup de València), Vicente Inglada (autor d'una de les gramàtiques d'esperanto més reputades), i Manuel Caplliure, professor a la universitat. El moviment es va estendre també a Castelló, Alacant, Alcoi, Utiel, Énguera, Carcaixent, Llíria, Elx, Borriana, Vinaròs i Benicarló.

1911-1934: expansió i reconeixement oficial

• 1911: la Gaceta de Madrid publica una ordre per a introduir l'esperanto a les escoles espanyoles.
• 1913: reedició de la revista El Sol Español.
• 1916: participació valenciana en el 7é Congrés de la Federació Catalana, a Reus.
• 1917: mor Zamenhof.
• 1923: València acull el primer Congrés Ibèric d'Esperanto, amb suport reial.
• 1924-1926: successius congressos nacionals.
• 1931: Luis Hernández Huertas impulsa el Grup Laborista d'Esperanto.
• 1934: València és seu de la Confederació Espanyola d'Esperanto i acull el 14é Congrés Internacional de la SAT (Sennacieca Asocio Tutmonda).

Altres figures destacades d'esta etapa van ser Andrés Piñó (advocat i president de la federació), Francisco Mañez, el Dr. Serra de Llíria i el general Elizaicín.

1936: la Guerra Civil

Amb l'esclat de la Guerra Civil, els esperantistes valencians van ser perseguits, acusats de comunistes, encara que alguns cursos van continuar impartint-se de forma més discreta. No va ser un cas aïllat: el moviment esperantista va ser perseguit en mig món, des de l'Alemanya nazi —que en va prohibir les organitzacions el 1936 i on van morir els tres fills de Zamenhof— fins a l'URSS de Stalin, on nombrosos esperantistes van ser executats o deportats durant les Grans Purgues (més informació).

1943-1949: la represa a l'orxateria

Després de la guerra l'esperanto quedà «mal vist», i l'activitat tornà a poc a poc. Rafael Herrero García, fill del doctor Rafael Herrero Arroyo i primer tresorer de la Fundació, situa la represa cap al 1943-1945 i recorda on passava: els veterans es reunien per la vesprada a l'orxateria Chaume, al carrer de Russafa, prop de Colom, i les reunions formals i les classes es feien a la Dependencia Mercantil del carrer de Sant Vicent, on ell mateix aprengué esperanto amb el doctor Ernesto Tudela Flores.

D'aquells anys és una escena que resumix l'època. Abans d'un dels congressos celebrats a València, diversos esperantistes anaren a visitar el governador civil, que els objectà que coneixia molts escrits en esperanto de tendència esquerrana; el doctor Herrero li respongué que també hi havia moltes publicacions catòliques en esperanto. El 1949 el Grup tenia ja un espai setmanal a Radio Alerta, el «Micrófono esperantista».

Aquella prudència obligada no esborrà les diferències, però tampoc no les convertí en un problema de l'esperanto. A la taula de l'orxateria discutien de política un catòlic convençut i un comunista, «però en el pla de l'amistat»: les idees eren de cadascú i l'esperanto no hi intervenia. El mateix doctor Herrero, d'idees socials més aviat d'esquerres encara que mai no es manifestara políticament, fou el metge d'aquell contertulià comunista fins a la seua última hora (notes de l'entrevista del 26 d'agost de 2026).

D'eixa persecució i del posterior resorgiment de l'esperanto a la ciutat, ja en 1988, tracta «Quan l'esperanto era el tercer idioma de València». Pots llegir més sobre Fernando Soler Valls i la fundació actual en la història de la fundació i les fonts d'este article a enllaços.