Activitats (1998-2004)

Durant anys, el que la Fundació va fer entre la seua constitució i el seu llarg parèntesi va ser pràcticament desconegut: no va publicar memòries, no va tindre butlletí propi després de 1989 i els seus papers es van donar per perduts. En 2026 es va recuperar el disc dur de l'ordinador que l'entitat va tindre a la seua seu del carrer Duc de Calàbria, i amb ell les memòries i els programes anuals d'activitats que el patronat remetia cada any al Protectorat de la Generalitat, a més de la correspondència de treball. Esta pàgina resumix el que documenten.

Convé llegir-los amb una advertència per davant: eren tres persones sense cap empleat, i les memòries es redactaven copiant la de l'any anterior. La de 2003 reutilitza paràgrafs sencers de la de 2002, i el fitxer retolat «Memòria Activitats 2000» conté en realitat la de 2002. Les xifres d'assistents als congressos s'arrosseguen d'un any a l'altre sense actualitzar-se. El que sí que és fiable són els fets concrets: quin curs es va donar, on, en quin mes i a qui es va subvencionar.

El curs-seminari de la Universitat de València

L'activitat més continuada de la Fundació no es feia a la seua seu, i era deliberat. El programa d'activitats per a 1999 ho diu amb totes les lletres:

Donada l'experiència que hem anat tenint amb els cursos d'ensenyament, arribem cada vegada més a la conclusió que estos han de ser impartits fora de la nostra seu social: a les Facultats, instituts, a distància… o utilitzant els sistemes més moderns com el correu electrònic o la ràdio.

El curs s'impartia a la Facultat de Filologia, en col·laboració amb l'Associació Valenciana d'Esperanto, i acabava amb certificat i tres crèdits de lliure opció —l'argument que les memòries mateixes destaquen com a decisiu per als estudiants—. De les edicions documentades:

Cadascuna té la seua memòria, i totes repetixen la mateixa fórmula: «se impartió el N curso seminario de Esperanto en el mes de…». El programa d'activitats anunciava la quarta edició per a l'abril de 1999, però la memòria que la arreplega és la de 2000: aquell any no hi va haver curs, i és l'únic que falta de tota la sèrie. El mes, a més, es va avançant —abril, abril, abril, març, febrer—, cosa que permet ordenar memòries que hagen perdut la data. Cap arrere, si les primeres edicions van ser anuals, la primera seria de 1996.

En 1998, abans del curs, es van donar una conferència i una xarrada informativa a l'aula magna de la facultat. I en 1999 el patronat es va plantejar una cosa que no consta que arribara a fer-se: un curs especial per a juristes, pensat per als estudiants de la Facultat de Dret que l'any anterior s'havien quedat sense plaça.

D'aquelles edicions va quedar una llista de 145 alumnes, que al juny de 2002 es va usar per a una campanya de correu postal convidant-los a tornar per la seu: «Ens posem en contacte amb tu arran del curs d'esperanto que vas realitzar a la Facultat de Filologia… La Fundació ha començat una nova etapa». A l'esborrany en paper, la data de la jornada està encara en blanc; el correu electrònic que es va enviar el 10 de juny de 2002 ja la porta:

Des de la Fundació d'Esperanto volem convidar-te a la conferència i posterior Vi d'Honor, que celebrarem al nostre local, el Dissabte 15 de Juny a les 18 h., amb motiu de l'organització dels pròxims congressos d'Esperanto (SAT kaj Hispana) que tindran lloc a Alacant de l'1 al 7 de Juliol i de l'1 al 4 d'Agost, respectivament. T'ESPEREM. ĜIS LA REVIDO.

Anava signat «Fundación de Esperanto de la Comunidad Valenciana, C/ Duque de Calabria, 4 pta 2», i demanava justificant de recepció o, si es preferia, una adreça postal per als següents avisos. Aquell estiu de 2002 la Fundació andava ficada en l'organització de dos congressos seguits a Alacant: el de SAT —l'associació mundial anacional— i el Congrés Espanyol.

Els dissabtes de Duc de Calàbria

El calendari d'activitats per a la tardor de 2001 és el retrat més exacte que existix de la vida quotidiana de l'entitat. El primer i el tercer dissabte de cada mes:

• 18 h — curs d'esperanto per a principiants i per a perfeccionament, amb el Nuevo método de esperanto de Fernando de Diego i el Lexicón Sopena, ambdós encarregables a la Fundació mateixa.
• 19 h — tertúlia sobre les activitats de la Fundació.
• 20 h — tancament, «amb possibilitat de continuar si hi ha acord».

Les begudes les posava la Fundació; el menjar, cadascú la seua. I tots els dissabtes, de sis a huit, el local quedava obert per al treball dels activistes: el programa de Ràdio Klara, la biblioteca multimèdia i l'activitat a internet.

I una cosa més, que no està en cap acta però diu molt. El fitxer de configuració de l'ordinador de la seu guarda els ajustos del seu salvapantalles:

[Screen Saver.Marquee]
Text=Fundación de Esperanto de la Comunidad Valenciana
Font=Jokerman
Size=72
BackgroundColor=166 202 240
TextColor=0 128 128

Quan ningú tocava el teclat, la pantalla s'omplia amb el nom de la Fundació passant d'un costat a l'altre, en lletra Jokerman de 72 punts, verd blavós sobre blau clar.

Eixe mateix calendari s'encapçala ja com a Esperanto-Fondaĵo de la Valencia Komunumo (antaŭe Fondaĵo Soler), i al març de 2001 el president signava davant la Conselleria com a Fundación Valenciana de Esperanto (anteriormente Esperanto-Fundación Fernando Soler). El nom actual s'usava, doncs, des de 2001, dos anys abans que l'escriptura de canvi de denominació s'atorgara en 2003.

Congressos

L'altra meitat del pressupost se n'anava a viatjar. Les memòries registren l'assistència al Congrés Universal d'Esperanto en 1998, 2001, 2002 i 2003, però confonen dos seus, i de forma creuada: la memòria econòmica de 2001 situa el congrés d'eixe any a Fortaleza (Brasil), i la memòria d'activitats de 2002 anomena «87é Congrés Internacional de Zagreb» al d'eixe any. En realitat va ser al revés. El butlletí Valencia Luno n.º 48, de març de 2002 parla del congrés de Zagreb com «la pasinta Universala Kongreso», el passat, i en la mateixa pàgina anuncia el de Fortaleza per al 3-10 d'agost de 2002. Les seus reals, doncs, són estes:

És el mateix descuit de sempre —copiar la memòria de l'any anterior— i obliga a prendre estos relats com el que són: paperassa administrativa redactada de pressa, no crònica.

Paella d'una trobada esperantista valenciana: unes trenta-cinc persones posen darrere de la paella, totes amb l'escarapel·la del congrés penjada del coll. La fotografia estava a l'ordinador de la Fundació abans del 16 de novembre de 2000.

La cuinava Paco Conejero —Francisco Conejero Sánchez, de Castelló, que junt amb la seua dona Inés Comabella va refundar la societat Verda Rondeto, desapareguda durant la guerra, i que va organitzar a l'abril de 1998 el congrés de la Federació Valenciana a Castelló, amb inauguració d'una Plaça Esperanto inclosa—. Les paelles dels congressos valencians eren cosa seua: «kiel jam estas tradicio en la kongresoj ĉe la Valencia Komunumo, la kongresanoj havis la eblecon ĝui gigantan paeljon, bonege kuirita de la geedzoj Ines Comabella kaj Paco Conejero», escrivia Valencia Luno n.º 50, de novembre de 2002. De quina trobada és esta fotografia concreta no s'ha pogut determinar: es va recuperar de l'espai lliure del disc, sense nom de fitxer ni metadades de càmera, i l'única cosa ferma és la data en què va arribar a l'ordinador. No és, per descomptat, la paella que descriu el butlletí: aquella va ser al Congrés Espanyol d'Alacant d'agost de 2002, al costat de la piscina de l'Hotel Universitario, dos anys després que esta ja estiguera al disc.

A escala espanyola, la Fundació va participar cada any al Congrés Espanyol d'Esperanto —en 1998, a Valladolid; en 2001, a San Javier; en 2002, a Alacant, de l'1 al 4 d'agost— i al de la Federació Valenciana: el 9é en 1998, el 13é en 2002 i el 14é en 2003. I a València, a mitjan desembre, al Dia del Llibre Esperantista, «com tots els anys».

Els diners que repartia

La Fundació vivia dels rendiments d'una herència i el seu paper en el moviment era, sobretot, el de finançador discret. Dos expedients es conserven sencers.

Expolingua 2000. El 29 de febrer de 2000, el secretari contesta al president de la Federació Espanyola d'Esperanto que el patronat considera la proposta «molt interessant» i li demana programa i pressupost detallat. El 26 d'abril comunica la concessió: 100.000 pessetes per a la participació de la Federació a la fira. A canvi demanava tres coses: un comunicat d'activitats i despeses, el número de compte i que constara la col·laboració de la Fundació en els òrgans informatius de la HEF.

El llibre que la Fundació no va pagar. Al febrer de 2000, l'historiador Antonio Marco Botella proposa a la Fundació editar una obra titulada Esperanto en la Valencia Komunumo. El secretari respon que la proposta sembla interessant i que la Fundació «podria ajudar amb una subvenció, però no pot ocupar-se personalment de l'edició», i li demana pressupost i una còpia del manuscrit. A l'abril, després de consultar la resta de patrons, declina: el cost «detrauria diners d'altres subvencions importants, com la de HEF-Expolingua 2000». I li suggerix una eixida millor: que acceptara l'oferta del govern valencià, disposat —segons els havia arribat des del Grup d'Esperanto de València— a publicar-lo bilingüe, en esperanto i valencià. «Atingus multege pli da publiko», arribaria a moltíssim més públic, li escriu.

El llibre va acabar eixint. Al març de 2002, Valencia Luno el ressenyava com «ĵus aperis, bele eldonita» —acabat d'aparéixer, bellament editat—: dos-centes pàgines amb la història de l'esperanto valencià, espanyol i mundial, obra d'un autor nascut a Callosa de Segura en 1921, esperantista des de 1937 i exiliat en acabar la guerra civil. El butlletí ho conta entre el més important de l'any, sense mencionar qui no l'havia pagat.

Les memòries registren a més subvencions al moviment juvenil esperantista internacional, entre elles a la Conferència Francesa i Ibèrica de Joventut Esperantista i als concursos infantils de TEJO, l'organització mundial de la joventut esperantista. L'última que consta és de 2003, i la seua redacció resumix bé el to d'aquells anys: «como en ocasiones anteriores, y una vez analizadas nuestras posibilidades económicas, decidimos otorgar una subvención de 603 € a la Asociación Internacional Juvenil Esperantista (TEJO)».

El curs a distància

Des de 2001, la Fundació va col·laborar amb tutoria, informació i biblioteca en el curs d'esperanto a distància de la Federació Espanyola d'Esperanto: díhuit lliçons que podien seguir-se per correu postal o electrònic, amb llibre de text —imprés o en disquet—, llibre de consulta, diccionari i una cinta d'àudio. Els programes anuals el descriuen com «una de les novetats a Espanya més importants quant a l'ensenyament de l'esperanto». Per a 2004, el patronat es proposava a més divulgar un CD interactiu entre associacions culturals.

Amb quants diners

Tot l'anterior es pagava amb els rendiments de l'herència que el Fundador va deixar en 1991. No hi havia quotes, ni subvencions rebudes, ni cap altra font: les memòries repetixen cada any, canviant només l'exercici, que els ingressos procedixen «de los intereses procedentes de fondos bancarios, tanto de cuentas corrientes, como de los producidos por las obligaciones del Estado». I entre 1998 i 2002 eixos interessos es van enfonsar:

Un 91 % menys d'ingressos en quatre anys, i 48.161 € menys de patrimoni, sense que es gastara més: el que va caure va ser el rendiment de la cartera. El patronat ho sabia i va decidir no vendre, any rere any, amb la mateixa fórmula: «dada la importancia de esta cuantía, el patronato ha decidido mantenerlo inmovilizado por el momento». A finals de 2002 la Fundació tenia 1.248,50 € al compte corrent i la resta immobilitzat en valors.

El detall de despeses de 2001 és el retrat més exacte del que costava tot això. Els tres capítols majors van ser les quotes de revistes i congressos (1.336,14 €), la conservació i neteja de la seu (747,59 €) i l'assegurança multirisc (322,17 €). I al final de la llista, la xifra que més diu d'esta fundació: el programa setmanal de Ràdio Klara costava 72,12 € a l'any, menys que l'assegurança del pis, i era l'activitat de divulgació més visible que tenien.

A l'apartat 3. Despeses de personal — a) Sous i salaris — b) Càrregues socials, tots els exercicis estan buits. La Fundació no va tindre mai cap empleat ni va pagar una nòmina, com manaven els seus estatuts: «los Patronos ejercerán sus cargos gratuitamente».

El 18 de novembre de 2003, seguint instruccions del Protectorat, el patronat va acordar per unanimitat actualitzar una dotació fundacional que «desde 1988 resultaba totalmente desfasada» i fixar-la en 100.000 €, quedant la resta del capital com a disponible. Es va inscriure al Registre de Fundacions el 3 de març de 2004. Va ser l'última decisió estructural d'aquella etapa.

Dos salvetats. El full de càlcul amb el detall de 2001 suma 3.741,16 € d'ingressos, mentre que la memòria del mateix exercici declara 960,97 €, i no he pogut determinar quin criteri distingix una xifra de l'altra; el full, a més, està datat «1 de setembre de 2001», impossible per a un exercici que encara no havia tancat. La data real la dóna un certificat del secretari: els comptes anuals «han sido formuladas el día 11 de septiembre de 2002, habiendo sido firmadas por todos los miembros del Patronato vigentes en esa fecha». És a dir, l'any està mal teclejat, que en estos papers és la norma. I no es conserva cap balanç de 1999 ni de 2003.

La biblioteca, i un piano

Els inventaris de béns que la Fundació presentava al Protectorat —el de 1998 i el de 2000 són idèntics— deixen veure què hi havia dins del pis de Duque de Calabria:

Mil sis-cents seixanta-dos volums, taxats en 840.000 pessetes amb un advertiment que el mateix secretari es va encarregar d'anotar: «el 85 % de los mismos no tienen valor material en el mercado, puesto que son antiguos. Dichos libros están destinados a engrosar nuestros fondos bibliográficos y hemerotecos». Als comptes de l'exercici 2001 els llibres figuren donats d'alta l'1 de gener de 1999 per 5.048,50 €, amortitzables en deu anys.

I al mateix inventari, entre el local i els electrodomèstics, apareix un piano, valorat en 5.770 €. Cap document del disc explica d'on va eixir ni què se'n feia.

L'immoble era propietat de la Fundació: el pis de la seu figura amb un valor cadastral de 4.259.590 pessetes més 452.000 d'instal·lacions. Els llibres i el piano havien sigut classificats als comptes com a «béns del patrimoni històric», i el 2004 va caldre rectificar-ho davant la Conselleria: «queda corregido, y creemos aclarado el porqué fueron clasificados erróneamente».

Les altres activitats

Cada memòria acaba amb un apartat escarit —«altres»— que arreplega el que la Fundació feia de continu i no cabia en cap congrés: participar en debats en emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació, mantindre un servici gratuït de traducció, donar material pedagògic d'esperanto a entitats culturals, sostindre subscripcions a revistes nacionals i internacionals, publicar i arreplegar material bibliogràfic.

Al maig de 2002 van traure tot això al carrer: van participar en la Fira Alternativa de València amb una exposició de material esperantista i la presentació oficial d'un curs interactiu d'esperanto en CD. Aquell disc seguia en els plans dos anys després, quan el programa de 2004 es proposava divulgar-lo «entre associacions culturals i altres grups socials».

La ràdio

El programa setmanal de Ràdio Klara, en antena des de novembre de 2001, va ser l'activitat de divulgació més visible de la Fundació i apareix en totes les memòries des de llavors. Té la seua pròpia pàgina, amb les quaranta hores conservades.

El que anaven a fer en 2004

L'últim programa d'activitats que es conserva és el de 2004, i és el document més melancòlic del conjunt: descriu amb detall una entitat que estava a punt d'apagar-se. Preveien assistir al 89é Congrés Universal de Pequín, al 63é Congrés Espanyol i 6é de la Unió Europea d'Esperanto a Bilbao, del 25 al 29 d'agost, al 15é de la Federació Valenciana, a les fires del Llibre i Alternativa de València i al Dia del Llibre Esperantista de desembre. Continuarien amb el programa de ràdio setmanal i amb la divulgació del CD interactiu de cursos multimèdia. Al pressupost, entre les despeses fixes, apareixia una novetat modesta: un aire condicionat per a la seu.

I hi havia quatre propòsits que diuen més que tot l'anterior:

• Que els patrons, els alumnes i els esperantistes en general es reuniren a la seu «de forma més assídua que fins al moment» —el reconeixement, per escrit i davant el Protectorat, que a penes es reunien.
• Continuar oferint el servici gratuït de traducció a empreses i particulars que el sol·licitaren.
• Informatitzar els fons bibliogràfics i fer una base de dades de les activitats culturals de la Comunitat Valenciana.
• I «una pàgina hipertext telemàtica d'informació relativa a la nostra entitat»: una web. En 2004 no va arribar a fer-se. És, amb vint anys de retard, esta mateixa que vosté està llegint.

Després d'aquell programa, el rastre s'apaga a poc a poc, i la cua d'impressió de l'ordinador permet vore-ho quasi al minut. El 19 de febrer de 2004, a les 18:43, s'imprimixen d'una tacada set fulls de càlcul: l'inventari, els pressupostos de 2000 i 2002, el Planilo 2003. I el 29 de juny de 2004, entre les 15:48 i les 16:22, algú imprimix l'últim expedient complet de la Fundació —la portada de presentació de documents, la inscripció de la dotació fundacional, els documents referits a 2001, la memòria econòmica de 2002 i la memòria d'activitats de 2002—, cinc documents en trenta-quatre minuts, en una HP DeskJet 820C, amb l'usuari zamenhof.

No hi ha cap treball d'impressió més fins al 25 de novembre de 2007, a les cinc de la vesprada: tres còpies seguides d'un document anomenat «Documento1» —el nom que Word posa al que no s'ha guardat mai—. És l'últim rastre d'algú escrivint en aquell ordinador.

L'activitat continua fins a agost de 2005; la màquina es va encendre per última vegada el 2 de juny de 2008, a les 14:04, i ja no va tornar a usar-se. La Fundació no es va dissoldre ni es va liquidar: simplement va deixar de moure's, fins que en 2023 l'anunci del DOGV sobre la seua regularització o extinció va obligar a recuperar-la.

Procedència: memòries i programes anuals d'activitats de 1998 a 2004, memòries i balanços econòmics, calendari d'activitats de 2001 i correspondència del secretari, recuperats en 2026 del disc dur de l'ordinador de la Fundació. Els originals són documents interns de l'entitat; no es reproduïxen ací els que contenen dades personals de tercers.