Història

La Fundació d'Esperanto de la Comunitat Valenciana es va constituir a València el 18 d'abril de 1988, mitjançant l'escriptura pública número 612 atorgada davant el notari Vicente Martorell Eixarch, amb el nom original de «Esperanto-Fundación Fernando Soler».

Va quedar inscrita com a fundació cultural privada de promoció al Registre de Fundacions de la Comunitat Valenciana el 21 de juny de 1988, per resolució de la Secretaria General de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, publicada en el DOGV núm. 934, de 13 de juliol de 1988, i en el BOE núm. 177, de 25 de juliol de 1988. És la mateixa entitat, amb la mateixa personalitat jurídica des del seu origen: la còpia notarial dels estatuts amb la nova denominació es va expedir el 23 de gener de 2003, i la modificació va quedar inscrita al Registre de Fundacions el 9 de gener de 2004, amb el número registral 076-V. El nom nou ja s'usava en públic abans de formalitzar-se: l'1 de març de 2002 l'entitat ja s'anunciava amb la denominació actual al programa d'esperanto de Ràdio Klara (escoltar).

El canvi no va ser una decisió d'imatge. El patronat el va acordar en la seua reunió ordinària del 17 de gener de 2001, i el certificat que el secretari va remetre a la Conselleria ho explica sense embuts: estava «motivado únicamente por imperativo legal, puesto que de acuerdo a la Ley de Fundaciones, debe contener las palabras “Fundación de la Comunidad Valenciana”». Que la paraula Esperanto continuara al nom es justificava a banda, per tractar-se d'«una fundación dedicada al Esperanto». En eixa mateixa reunió es va aprovar l'adaptació dels estatuts a la Llei 8/1998. El resultat va ser que el nom de Fernando Soler va desaparéixer de la denominació de l'entitat creada per a honrar-lo.

La norma és la Llei 8/1998, de 9 de desembre, de Fundacions de la Comunitat Valenciana (DOGV núm. 3391, d'11 de desembre de 1998; BOE núm. 18, de 21 de gener de 1999), en vigor des del 31 de desembre de 1998 i encara vigent hui, encara que des de la Llei 9/2008 la seua redacció diu Comunitat Valenciana. L'article 10.a) obliga que als estatuts conste «la denominación de la entidad, en la que deberán figurar las palabras «Fundación de la Comunidad Valenciana»» —o Fundació de la Comunitat Valenciana—, i la disposició transitòria segona donava a les fundacions ja constituïdes dos anys per a adaptar els estatuts i presentar-los al Registre, amb l'advertiment que no fer-ho podia deixar-les fora de les subvencions públiques.

El termini vencia, doncs, el 31 de desembre de 2000, i el patronat va acordar l'adaptació el 17 de gener de 2001: dèsset dies tard. L'escriptura no es va atorgar fins al 23 de gener de 2003 i la inscripció no va arribar fins al 9 de gener de 2004, cinc anys després de la llei. El to de l'assumpte s'endevina en un correu intern de la mateixa Fundació: «He recibido en la Fundación un aviso de Correos a nombre de Juan Fontecha Soto / F. Esperanto. Supongo que será la Generalitat dando la vara con los Estatutos, porque imagino que las cuentas no habrán tenido ningún problema. También supongo que los plazos de tiempo cuentan a partir de cuándo recoges el sobre y no de la fecha del aviso».

Els estatuts modificats van fixar com a àmbit principal d'actuació la Comunitat Valenciana, sense excloure que les activitats es pogueren estendre a qualsevol altre àmbit territorial (art. 5). El nou nom, a més, identifica l'entitat sense necessitat de saber qui va ser Fernando Soler Valls.

En esta pàgina: Fernando Soler Valls · José Fernando Soler Sempere · La fundació de 1988 · Una fundació nascuda entre recels · Juan Bautista Fontecha Soto · Intents d'acostament i de renovació · L'últim patronat inscrit i la recuperació

• 1873 Naix a Albaida Fernando Soler Valls.
• 1903 Fernando Soler Valls cofunda el Grup Esperanto de València.
• 1908 Soler Valls publica a Enguera Esperanto al alcance de todos, la seua gramàtica més difosa, reeditada durant més de mig segle.
• 1956 Mor a València Fernando Soler Valls, als 83 anys.
• 1988 Constitució de la Fundació «Esperanto-Fundación Fernando Soler»: primer patronat amb José Fernando Soler Sempere (president), Juan Bautista Fontecha Soto (secretari) i Rafael Herrero García (tresorer), segons el BOE.
• 1990 El Grup Esperanto de València elegix nova junta: José Pérez Sempere substituïx Fontecha en la presidència, segons el butlletí Valencia Luno núm. 26.
• 1991 El 20 de març mor José Fernando Soler Sempere, fundador i primer president del patronat; el succeïx Juan Bautista Fontecha Soto, que havia presidit el Grup Esperanto de València fins al 1990, amb Alberto Bermell Benet com a secretari.
• 1993 València acull el 78é Congrés Universal d'Esperanto.
• 2003 José Martínez Hernández havia substituït, en data indeterminada, Rafael Herrero García com a tresorer: Fontecha, Bermell i Martínez Hernández firmen l'escriptura de canvi de denominació.
• 2004 Canvi de denominació a Fundació d'Esperanto de la Comunitat Valenciana: els estatuts fixen l'àmbit valencià com a àmbit principal d'actuació.
• 2010 Nou patronat: Juan Bautista Fontecha Soto (president), Tania García Fontecha (secretària) i Francisco García Cerrolaza (tresorer).
• 2017 Mor Juan Bautista Fontecha Soto, president del patronat, als 56 anys.
• 2020 A partir d'este any, l'advocat Ramón Diago Marco, Raúl Salinas Monteagudo i altres membres del Grup Esperanto de València inicien les gestions per a recuperar l'activitat de la fundació.
• 2023 La Generalitat obri un període d'informació prèvia sobre la regularització registral o l'extinció de la fundació, publicat al DOGV núm. 9585, de 28 d'abril.
• 2026 Renovació del patronat i represa de l'activitat.

Fernando Soler Valls (1873–1956)

El nom original de la Fundació homenatjava Fernando Soler Valls, nascut a Albaida (València) el 15 de març de 1873 i mort a València el 24 de març de 1956. Telegrafista de professió, fou cap de Telègrafs a València, fundador i president de la Biblioteca de Funcionaris de Telègrafs i, a la fi de 1928, la Direcció General de Comunicacions el destinà com a cap de Telègrafs a Càceres, on romangué fins al 1931.

Fou un dels grans pioners de l'esperanto a Espanya: el 1903 cofundà el Grup Esperanto de València juntament amb Román Ayza i Rafael Duyós Sedó, dirigí nombrosos cursos —alguns organitzats a València per la Societat Vegetariana— i col·laborà en la revista La Suno Hispana. Publicà diverses gramàtiques, algunes dirigides a xiquets, entre elles Elementos de Esperanto i El idioma internacional auxiliar Esperanto. La més difosa fou Esperanto al alcance de todos, publicada per primera vegada a Enguera el 1908 i reeditada durant més de mig segle; la segona edició (1910), premiada amb medalla de plata en l'Exposició Regional de València de 1909, està digitalitzada a Internet Archive, i la dotzena (1976), pòstuma, pot descarregar-se en este web. Durant els seus anys a Càceres firmà al diari Nuevo Día la secció «Horizontes nuevos. El idioma internacional» i participà en el VIII Congrés d'Esperanto (Oviedo, 1929); el 1931 fou destinat a l'oficina de telègrafs de Barcelona (font: «Extremadura, tierra de esperanto (1924-1936)»).

Les seues gramàtiques continuaren usant-se molt després de la seua mort: Antonio Madrigal Sáez, que aprengué esperanto a València cap a 1970 i arribà a fer-ne classes, recorda haver ensenyat amb la de Soler Valls perquè «estava molt bé» —bilingüe castellà-esperanto i acuradament impresa—, encara que reconeix que hui el seu to resultaria masclista (testimoni recollit el 23 d'agost de 2026).

També fou esperantista la seua filla Conchita Soler Sempere: son pare li dedicà, «en premio a sus virtudes», la sisena edició i les successives de la seua gramàtica (València, març de 1955), i el 1966 assistí al 27é Congrés Espanyol d'Esperanto (Bilbao) junt amb un «José Soler Sempere», amb tota probabilitat son germà José Fernando. Morí pocs mesos després, el 20 de novembre de 1966, com recorda, al costat de la seua fotografia, la dotzena edició del llibre. La ĝermolisto de la Viquipèdia en esperanto atribueix a Soler Valls, sense citar fonts, altres dos fills esperantistes: un José Sempere mort el 1952 i un Fernando Soler Sempere mort el 1966.

València fou un dels focus històrics de l'esperantisme espanyol, amb arrels anteriors fins i tot a Soler i amb figures com Vicente Inglada, Manuel Caplliure Ballester —que el 1918 inicià els cursos d'esperanto a l'Institut d'Idiomes de la Universitat de València— o Vicente Olcina. Eixos orígens, la visita de Zamenhof el 1909 i la persecució que patiren els esperantistes valencians durant la Guerra Civil els pots llegir a «Quan Zamenhof visità València».

José Fernando Soler Sempere (1913–1991)

José Fernando Soler Sempere (València, 1913–1991), fill de Fernando Soler Valls, fou arquitecte tècnic de professió (Medalla d'Or del Col·legi Oficial d'Arquitectes Tècnics el 1985) i continuador dels cursos d'esperanto de son pare; va morir sense fills el 20 de març de 1991.

La necrològica que li dedicà Fontecha a Valencia Luno descriu un home «de vida interna profunda i persona tan discreta que molt pocs de nosaltres n'arribàrem a conéixer ni una petita part». Segons eixe text els seus oficis foren dos, arquitecte tècnic i telegrafista, i el seu costat menys conegut fou la relació amb el món del teatre i la música: tractà figures com Pedrito Rico, Concha Piquer o Juanita Reina, i durant alguns anys fou el representant a Espanya del cantant Antonio Machín, amb qui recorregué el país. A diversos d'aquells artistes, escriu Fontecha, els ajudà «humanament i fins i tot econòmicament». També el recorda com algú «de vegades polèmic i no sempre comprés per tots» (Valencia Luno núm. 31, juny de 1991).

La idea de deixar el seu patrimoni a l'esperanto li venia de molt abans. El 1972 —setze anys abans de l'escriptura de constitució, i sis després de morir la seua germana— el butlletí del Grup en donava la notícia dins d'una crida als llegats testamentaris per al moviment:

Per citar només els espanyols, hem de mencionar la generositat del matrimoni Casanovas-Ferrandis, de Sancho-Rebullida, de Múñez i, entre altres, i finalment, l'exemple extraordinari del nostre correligionari valencià José Soler Sempere, que en memòria del seu pare, el pioner Fernando Soler Valls, i de la seua germana, la plorada Conchita, establix un fons important, que certament ajudarà el moviment a tot el món i, sobretot, al nostre país i a la nostra regió.

El mateix text raonava per què: «hi ha persones que, per manca de família, no tenen hereus directes. El nostre moviment pot ser la solució» (Valencia Luno núm. 6). No consta que aquell «fonduso» de 1972 arribara a tindre forma jurídica —la fundació no es va constituir fins al 1988—, però situa el propòsit, i els seus dos dedicataris, quasi dues dècades abans.

Soler Valls havia dedicat al seu fill la publicació d'una de les seues gramàtiques, amb el desig que fóra sempre «un entusiasta esperantista»; pare i fill estan soterrats junts al cementeri de València. José Fernando complí l'encàrrec: quan el 1988 posà el seu propi patrimoni en la fundació, no la creà al seu nom, sinó al de son pare, Fernando Soler Valls. La semblança dels dos noms ha fet que sovint es confonguen, i pot donar la impressió que la Fundació duia el nom del seu propi fundador.

La coneguda esperantista Ana Montesinos recorda que, als encontres esperantistes, José Fernando Soler solia vestir completament de verd, com a mostra de la seua intensa identificació amb l'esperanto.

Antonio Madrigal, que el tractà en aquells anys, recorda dos senyals més de la mateixa identificació: José Fernando tenia un gos anomenat Espero —«esperança» en esperanto, i també el títol de l'himne del moviment— i al seu pis del port, un àtic amb piscina al terrat on va estar convidat alguna vegada, lluïa un gran cartell encarat a la mar, amb l'estrela verda i la paraula «Esperanto», que es distingia perfectament de lluny i que servia de propaganda a la llengua.

Rafael Herrero García, tresorer d'aquell primer patronat i l'única persona que en queda, confirma eixa fama i coincidix amb Ramón Diago i amb un altre testimoni directe de l'època en un detall: Soler Sempere duia perruca. D'ací una broma que ell mateix contava i que Herrero encara recorda: es presentà un dia en un congrés vestit de fosc, encorbat i sense perruca, i l'endemà de matí tornà amb la perruca posada i de verd, com de costum, per a anunciar que «mi padre estuvo ayer aquí en el congreso». Era ell mateix. De la mateixa collita és l'escena de la botiga de televisors: després de fer donar voltes a l'aparell al venedor, li preguntà si no veia uns reflexos verds a la pantalla, i el venedor li contestà «¿no será el reflejo de su ropa verde?». També li atribuïx un joc de paraules sobre Ivo Lapenna, aleshores figura central del moviment: «y tiene una mujer que también vale la pena» (notes de l'entrevista del 26 d'agost de 2026).

Del patrimoni que anys després faria possible la Fundació, Herrero recorda que Soler Sempere era propietari de dos pisos enfront del port i, creu, també del bar dels baixos. Com a aparellador li atribuïx a més l'obra de la parròquia i l'edifici de la plaça d'Espanya de València.

Del mateix testimoni ix un retrat menys amable: Soler Sempere promocionava l'esperanto sense descans, però el parlava poc, «lo justito». Madrigal, que s'hi portava bé, el recorda com algú individualista que «anava molt a la seua»; el seu humor, hi afig, no era sarcàstic ni tan sols irònic, sinó «dels temps d'aleshores», d'una mena que hui es consideraria masclista, encara que a ell no li molestava.

Ramón Diago Marco, avui president de la Fundació, recorda que José Fernando el saludava invariablement amb el mateix joc de paraules en castellà: «Donde digo "digo", digo Diago», una volta afectuosa a la dita «donde dije digo, digo Diego».

Segons els testimonis orals de l'època, Fontecha també ajudà i cuidà José Fernando Soler Sempere. Madrigal, que va conéixer tots dos, recorda que Fontecha «es dedicà a cuidar-lo, a acompanyar-lo als congressos [...] va fer de fill»; la seua impressió personal, diu, era que ho feia per afecte i no per interés.

La fundació de 1988

El 1988, José Fernando Soler Sempere constituí la Fundació «Esperanto-Fundación Fernando Soler», amb Juan Bautista Fontecha Soto i Rafael Herrero García com a membres del primer patronat. El patrimoni inicial, d'1.500.000 pessetes, fou aportat íntegrament per Soler Sempere, que presidí la Fundació fins a la seua mort el 1991. El seu objecte estatutari és «el foment, la promoció, l'expansió i la divulgació de la manera més àmplia de la llengua internacional auxiliar esperanto».

El tresorer, Rafael Herrero García, era fill del doctor Rafael Herrero Arroyo, metge i president d'honor de la Hispana Esperanto-Federacio, a qui Fontecha recordava el 1993, entre els esperantistes valencians difunts, a la salutació del llibre del 78é Congrés Universal d'Esperanto. Al butlletí del 19é Congrés Espanyol d'Esperanto (Castelló, 1958) la família apareix inscrita al complet: el doctor Herrero Arroyo, la seua esposa Pilar García Villagrasa i els seus fills Rafael i Enrique Herrero García. Fou el doctor Herrero qui va transmetre per ràdio la necrologia de Fernando Soler Valls a la mort d'este el 1956.

El parentiu, que fins ara es deduïa d'aquella inscripció familiar, hui està confirmat: el butlletí Valencia Luno de març de 1985 presenta el futur tresorer com a «s-ro Rafael Herrero, filo de nia neforgesebla D-ro Herrero» (núm. 14), i ell mateix ho ha confirmat el 2026 (notes de l'entrevista del 26 d'agost de 2026).

Herrero García, l'única persona que queda d'aquell primer patronat, recorda haver estat a la inauguració de la seu, al costat de Juan Bosch —que havia presidit el Grup Esperanto de València el 1982— i algun esperantista més. També explica per què el seu nom desapareix després: mai no tingué gran interés a formar part del patronat i, quan arribà el moment de tornar a firmar davant de notari, demanà que el deixaren fora —«yo estoy mayor, yo no quiero saber nada de obligaciones»—. En el seu record el rellevà un patró jove del qual ja no precisa el nom. La documentació conservada no permet datar el relleu: l'escriptura de 2003 és el primer document en què consta ja José Martínez Hernández com a tresorer (notes de l'entrevista del 26 d'agost de 2026).

La nova fundació es va anunciar durant el 48é Congrés Espanyol d'Esperanto (València, 1988) i començà les activitats el febrer de 1989, amb classes d'esperanto a la seu del carrer Duque de Calabria, segons arreplegava el butlletí Valencia Luno núm. 21. La seu no acollí només classes d'esperanto: segons recorda un participant directe, allí s'organitzaren també altres iniciatives culturals i formatives, entre elles activitats d'educació de la veu.

El 1989 la Fundació publicà a més la seua pròpia revista, bilingüe en castellà i esperanto. El número 0, de juliol-agost, eixí com a Universala Lingvo; el número 1, de setembre-octubre, ja duia el nom definitiu d'Internacia Lingvo, canviat —explicava la redacció— atenent els suggeriments dels lectors. La dirigia Juan Bautista Fontecha Soto, i a la redacció hi figuraven Alberto Bermell Benet, José Martínez Hernández, Luci Moreno Díaz, Jorge Moragues Penella i José Añó Belda, als quals en el segon número s'afegiren Rodolfo Canet Marín i Augusto Casquero de la Cruz.

Les seues pàgines mostren una fundació en plena activitat: cursos gratuïts a la seu de Duque de Calabria els dimarts i dijous, amb la gramàtica de Fernando Soler Valls com a llibre de text; agraïments per les donacions de llibres que anaren formant la seua biblioteca; una targeta de col·laborador de dues-centes pessetes al mes; i el seguiment de la candidatura del Congrés Universal de València de 1993, que aquell any rebé el suport formal de la federació espanyola i una carta de l'alcaldessa Clementina Ródenas escrita en esperanto (nº 0 —el contingut del qual es pot llegir sencer ací— i nº 1 —íd.—, a partir dels escanejos de Bitarkivo).

Estes targetes es conserven. A l'arxiu de la Fundació n'hi ha sis, de 1989 i 1990: a l'anvers, el nom del col·laborador; al revers, una graella on es segellaven els semestres pagats —unua i dua duono, primera i segona meitat— de 1989, 1990 i 1991. La número 1 és la del mateix Soler Sempere, datada l'1 de gener de 1989, un mes abans que començaren les classes; la 2, la de Fontecha, que aleshores tenia vint-i-huit anys i era professor d'institut; la 28, la de Rafael Herrero García. Les tres —justament les dels tres membres del primer patronat— porten l'encapçalament Speciala kunlaboranta karto, «targeta especial de col·laborador», enfront de la Kunlaboranta karto ordinària de la resta. La numeració arriba almenys al 39 el gener de 1990, indici d'una xarxa de col·laboradors de certa amplitud en poc més d'un any. De les ordinàries es conserven les d'Augusto Casquero de la Cruz (nº 25), Rafael Peris Solaz (nº 29) —que anotà la seua professió en esperanto, fervojisto, ferroviari— i Pascual Pont Martínez (nº 39).

Anvers i revers de la targeta de col·laborador nº 1, a nom de José Fernando Soler Sempere, datada l'1 de gener de 1989.

Anvers i revers de la targeta nº 2, la de Juan Bautista Fontecha Soto, amb la seua firma, la seua edat —vint-i-huit anys— i la seua professió.

Anvers de les tres targetes ordinàries que es conserven: les d'Augusto Casquero de la Cruz, Rafael Peris Solaz i Pascual Pont Martínez.

Este pis passà a ser propietat de la Fundació per herència del mateix Soler Sempere: l'escriptura, atorgada el 14 d'abril de 1992 davant el notari Vicente Martorell Eixarch, consta inscrita al Registre de la Propietat de València (nota simple). En eixa mateixa necrològica, Fontecha precisa que Soler Sempere llegà en testament a la Fundació «la pràctica totalitat del seu considerable patrimoni» (Valencia Luno núm. 31).

Segons els testimonis de l'època, el fundador volia destinar els recursos de la fundació a premiar esperantistes de tot el món; pensava sobretot en els qui havien dedicat anys a la llengua sense rebre res a canvi. Eixe mateix butlletí arreplega la intenció: anunciava la convocatòria d'un premi en memòria de Fernando Soler Valls, dirigit a qui —esperantista o no— contribuïra de manera extraordinària al desenvolupament del moviment esperantista.

L'anunci ja s'havia fet el febrer de 1989, quan el butlletí va presentar la Fundació: entre les seues activitats principals hi havia «convocar un premi en memòria del Sr. Fernando Soler i Valls», dirigit a tots els qui —esperantistes o no— contribuïren de manera extraordinària al desenvolupament del moviment (Valencia Luno núm. 21). És l'única vegada que el premi apareix als setanta-huit números conservats del butlletí: no consta que arribara a convocar-se mai.

El rètol de la fundació a la seu del carrer Duque de Calabria, amb el nom original «Esperanto Fundación Fernando Soler»

La seu es va inaugurar solemnement la vesprada del 9 de desembre de 1989, el mateix dia en què els esperantistes valencians celebraven el Dia de Zamenhof, amb corona de llorer a la placa del carrer que porta el seu nom i banquet al migdia. La crònica del butlletí conta que en visitar el local es veia «que l'esperanto flueix per les parets, els pisos i tots els detalls»; que Juan Bosch va fer un recorregut per la vida i el significat esperantista de Fernando Soler; que Juan Fontecha va presentar la revista de la fundació, Internacia Lingvo, i que l'esperantista Raposo va llegir poesia en esperanto sobre la pau. Després hi va haver bufet i, anota el cronista, es va tornar a menjar, beure i krokodili —parlar en llengua nacional entre esperantistes, el pecat venial del moviment— (Valencia Luno núm. 25).

Acte al Saló de Correus de València: d'esquerra a dreta, Juan Fontecha, Enrique Navarro (de Correus), José Añó, un operari de Correus, Bermell i José Fernando Soler Sempere

El butlletí del Grup documenta un acte que encaixa amb esta fotografia: el 24 d'abril de 1990, amb motiu d'una xarrada de José Añó sobre esperanto a l'Oficina Central de Correus de València, es van donar a la seua biblioteca el llibre AEIOU de Esperanto, del mateix Añó, i la revista Internacia Lingvo de la Fundació «Fernando Soler». El butlletí en va publicar una imatge (Valencia Luno núm. 26).

Eixe mateix estiu, el diari Levante dedicà un reportatge al ressorgir de l'esperanto a la ciutat: pots llegir-lo a «Quan l'esperanto era el tercer idioma de València» (fonts a enllaços).

El doctor Rafael Herrero Arroyo (1898–1977)

La família del tresorer és un dels fils que uneixen la Fundació de 1988 amb l'esperantisme valencià anterior a la guerra. Rafael Herrero Arroyo va nàixer el 1898 a Sète (França), on son pare tenia un negoci de vins; va viure també a Algèria i arribà a València als nou anys. Estudià amb els jesuïtes i acabà Medicina amb premi extraordinari de fi de carrera. Fou metge de la Creu Roja i exercí la medicina general, encara que la seua especialitat, cursada a l'hospital Saint-Louis de París, era la dermatologia. De jove, fill de viuda, es guanyava la vida traduint del francés al castellà; parlava a més anglés i una mica d'italià, i eixa facilitat per a les llengües el portà a atendre també hostes d'hotel.

Era esperantista des d'abans de la Guerra Civil —el seu fill conserva fotografies seues anteriors a 1936 amb l'estrela verda—, presidí el Grup Esperanto de València i la Hispana Esperanto-Federacio i fou qui creà la primera època del butlletí Valencia Luno (núm. 1 de la segona època, maig de 1982). Escrivia a més, setmana rere setmana, els guions del programa de ràdio «Micrófono esperantista». Deixà la presidència després d'un ictus que li llevà soltesa en parlar, però continuà actiu fins al final. El que buscava en l'esperanto, resumix el seu fill, era la germanor entre les gents del món: per sa casa passaren a menjar japonesos, holandesos, anglesos i estatunidencs, i allí es rebien El Popola Ĉinio i Heroldo de Esperanto.

Va morir a València el 1977, segons el seu fill; el butlletí de maig de 1982 ja el donava per difunt. La seua viuda, Pilar García Villagrasa, morí el 8 de març de 1985, i el butlletí la recordà com qui acompanyà el seu marit a tots els congressos i l'animà a persistir (núm. 14) (notes de l'entrevista del 26 d'agost de 2026).

Una fundació nascuda entre recels

La creació de la Fundació Fernando Soler, l'any 1988, no va ser rebuda de manera unànime dins de l'esperantisme valencià. José Fernando Soler Sempere havia proposat la idea a diverses persones, però va trobar poc suport inicial fins que Juan Bautista Fontecha va decidir ajudar-lo a convertir el projecte en una entitat legalment constituïda.

Segons els testimonis orals de persones que visqueren aquella etapa, alguns membres del Grup Esperanto de València interpretaren el naixement de la Fundació com una separació o com la possible creació d'una organització paral·lela. No es produí una ruptura formal, i diverses persones continuaren vinculades simultàniament a les dues entitats, però durant anys persistiren recels personals i institucionals.

Institucionalment, en canvi, l'acollida fou cordial: el butlletí del mateix Grup presentava la nova entitat com una segona seu on aprendre, parlar, practicar i difondre l'esperanto, i convidava tothom a visitar-la (Valencia Luno núm. 21).

Les causes exactes d'aquella desconfiança són difícils de reconstruir. José Fernando Soler era recordat com un esperantista extraordinàriament entusiasta, però també com una persona singular, extravagant i amb un humor satíric que no sempre era ben rebut. La seua forta personalitat podia provocar simpatia en unes persones i friccions amb altres. Els qui el tractaren no el recorden, en canvi, com algú fàcil d'influir: el descriuen més aïna com una persona obstinada i desconfiada, que feia temps que buscava qui l'ajudara a tirar avant el seu projecte sense trobar-lo.

També podia influir la naturalesa mateixa del projecte. La Fundació era una entitat independent, amb patrimoni, local i òrgans de govern propis, i una part del Grup podia percebre-la com un nou centre d'activitat situat fora del seu control.

La coincidència dels noms afegia una certa confusió: encara que la Fundació havia sigut creada per José Fernando Soler Sempere en memòria de son pare, Fernando Soler Valls, pare i fill eren coneguts sovint amb noms molt semblants. Això podia fer que la iniciativa semblara més personal del que realment pretenia ser.

No disposem de documentació suficient per a determinar quin d'estos factors va ser decisiu. Probablement hi confluïren diferències personals, por de perdre independència i maneres distintes d'entendre com havia d'organitzar-se l'activitat esperantista.

Els testimonis disponibles no apunten, en canvi, a una divisió política convencional: als òrgans de direcció convivien persones d'ideologies molt distintes, i les discrepàncies recordades tenen més a veure amb models diferents d'esperantisme —modernització enfront de tradició, professionalització enfront de voluntariat— que amb la política.

Juan Bautista Fontecha Soto (1960–2017)

Juan Bautista Fontecha Soto en la salutació que signà al llibre del 78é Congrés Universal d'Esperanto (València, 1993)

Juan Bautista Fontecha Soto (Aretxabaleta, Guipúscoa, 7 d'octubre de 1960 – València, juliol de 2017) fou una de les figures decisives en la creació i la primera etapa de la Fundació. Diplomat en Magisteri, va treballar inicialment com a mestre d'ensenyament primari.

Ja des de jove destacava, segons els testimonis de l'època, per la seua habilitat per als tràmits, el paperam i les gestions administratives. Aquesta capacitat resultà essencial perquè el projecte de José Fernando Soler Sempere es convertira l'any 1988 en una fundació legalment constituïda.

Fontecha fou secretari del primer patronat, segons el BOE de 1988, i presidia aleshores el Grup Esperanto de València, que rondava els quatre-cents socis i negociava amb la Generalitat la possible introducció de l'esperanto en un centre pilot d'EGB, segons el reportatge del diari Levante de juliol de 1988 («Quan l'esperanto era el tercer idioma de València»).

Presidí el Grup fins a començaments de 1990: la seua firma com a president apareix encara en la convocatòria de l'assemblea general de febrer de 1989 (Valencia Luno núm. 21), i el butlletí de maig de 1990 publica ja la nova junta eixida de l'assemblea, encapçalada per José Pérez Sempere (núm. 26).

Després de la mort de Soler Sempere, l'any 1991, Fontecha assumí la presidència de la Fundació, que fou des d'aleshores la seua principal plataforma. En el 78é Congrés Universal d'Esperanto, celebrat a València el 1993, fou vicepresident del comité organitzador local, presidit per Augusto Casquero (núm. 38).

La seua implicació en aquell congrés venia d'abans. El 8 de novembre de 1991, quan la comissió de la UEA va visitar València per a avaluar la candidatura, Fontecha la va acompanyar junt amb Santiago Miquel i Augusto Casquero, i el butlletí el presenta com a «direktoro de la Esperanto Fondaĵo Fernando Soler». Aquell matí van veure la Conselleria de Cultura de la Generalitat —on es van exposar les necessitats del congrés— i el Palau de la Música, «que probablement serà la seu»; d'allí es van desplaçar a Cheste per a visitar la Universitat Laboral, amb el seu teatre per a sis mil persones, menjadors per a tres mil i dormitoris per a mil, com a possible escenari de la inauguració o allotjament de congressistes (Valencia Luno núm. 33).

Continuà al capdavant del patronat fins a la seua mort el 2017, als 56 anys.

Una visió modernitzadora de l'esperantisme

Fontecha defenia una modernització i una major professionalització del moviment esperantista. Observava que la dependència quasi exclusiva del voluntariat dificultava la continuïtat: molts jóvens s'implicaven intensament mentre estudiaven, i moltes persones tornaven a disposar de temps en jubilar-se, però bona part dels qui s'incorporaven plenament al món laboral i familiar acabaven reduint o abandonant la seua activitat. Per això proposava desenvolupar servicis i activitats econòmicament sostenibles que permeteren una dedicació professional a l'esperanto, i aspirava a més a renovar la imatge pública de la llengua, allunyant-la d'elements que considerava excessivament ritualitzats o tancats.

Esta concepció contrastava amb plantejaments més tradicionals presents en una part del moviment valencià de l'època.

El recel cap al que considerava massa ritualitzat arribava fins als símbols. Enfront de la bandera verda amb l'estrela de cinc puntes, aprovada en el primer Congrés Universal de 1905, Fontecha s'inclinava pel símbol jubilar creat el 1987 per al centenari de la llengua: una E llatina i una Э ciríl·lica encarades, que representen la unió d'Occident i Orient i que va nàixer precisament perquè una part del moviment veia en la bandera un emblema massa nacional per a una llengua internacional (símbols de l'esperanto). El símbol jubilar no arribà mai a substituir la bandera, i preferir l'un o l'altre acabà sent una manera ràpida de situar-se en aquell debat.

A l'esquerra, la bandera aprovada el 1905; a la dreta, el símbol jubilar de 1987 (imatges de domini públic, Wikimedia Commons)

En 1998, vora els quaranta anys, va iniciar els estudis de Dret i posteriorment exercí d'advocat. Aquesta reorientació professional donava continuïtat a una aptitud per les qüestions jurídiques i administratives que havia mostrat molt abans d'obtindre la titulació.

Segons el testimoni de Berta Raposo, filla de l'esperantista valencià Jesús Raposo Montero, els esperantistes l'anomenaven humorísticament «Fontefarita», traducció jocosa a l'esperanto del seu cognom llegit com a «Fuente Hecha». Li agradaven molt els idiomes, entre ells l'alemany: quan va fundar el seu bufet d'advocats, el va anomenar «Fontecha und Kollegen» («Fontecha i col·legues», en alemany).

Un lideratge amb lectures oposades

El seu lideratge no fou percebut de la mateixa manera per tots els seus col·laboradors. La revista de la Fundació, que ell dirigia, no passà del segon número: segons recorda una persona d'aquella redacció, hi hagué un desacord de fons sobre el contingut i sobre la manera de dirigir-la, i una part de l'equip considerà que el resultat donava massa protagonisme al director —la seua presentació al número 0 anava acompanyada d'un retrat seu a llapis—. Altres en destaquen, en canvi, la capacitat d'iniciativa, el treball i l'habilitat per a la gestió. Eixes diferències contribuïren a convertir-lo en una figura discutida dins de l'esperantisme valencià.

Antonio Madrigal, que el tractà uns anys, el recorda com algú «bastant individual» i «bastant hermètic», encara que proper quan s'hi parlava i abocat a la labor de l'esperanto. Del mateix testimoni ix la impressió que Soler Sempere i Fontecha s'assemblaven en això: tots dos anaven «una mica cadascú a la seua guerra», poc participatius en les activitats col·lectives, «però sí que donaven suport».

La data exacta de la defunció no consta. El registre municipal de difunts recull la seua incineració a València el 31 de juliol de 2017.

Intents d'acostament i de renovació

Malgrat els recels, hi hagué també intents d'acostar la Fundació i el Grup Esperanto de València. Durant la presidència de Fontecha s'arribà a proposar que el Grup utilitzara la seu de la Fundació per a algunes de les seues activitats: la iniciativa partí d'un jove secretari de la Fundació vinculat simultàniament a les dues entitats, i Fontecha acceptà que la proposta es traslladara al Grup, cosa que mostra una certa disposició de la direcció de la Fundació a col·laborar.

L'oferiment no era menor. La Fundació tenia un pis en propietat, mentres que el Grup no disposava de local propi: ocupava de lloguer la seua seu de la Gran Via Ferran el Catòlic, i el seu propi butlletí explicava el gener de 1998 que el cost del lloguer «va créixer i créixer» durant els últims anys i creixeria molt més «per l'actual llei d'arrendaments», fins al punt de témer la pèrdua del local. Eixe mateix número anunciava la compra d'una nova seu, ja «propietat dels socis», a l'avinguda de Peris i Valero, inaugurada l'1 de març de 1998 (Valencia Luno núm. 45). Mentres durà aquella situació, acceptar l'oferiment hauria donat al Grup un espai estable sense eixe cost. La iniciativa no prosperà. Segons el testimoni de qui va fer les gestions, una part de la direcció del Grup preferia mantindre una independència completa respecte de la Fundació, i algunes persones van rebre l'oferiment amb desconfiança; no consta, en canvi, que eixa fóra la postura del Grup en conjunt.

Hi hagué així mateix intents d'incorporar gent nova a la Fundació. Una esperantista valenciana recorda que Fontecha li proposà personalment assumir alguna responsabilitat en l'entitat —no recorda amb precisió el càrrec ni la data— i que ella ho declinà per considerar que hi havia persones més preparades. Recorda també reunions convocades per a buscar una nova etapa, una d'elles al mateix pis de la Fundació, amb la intenció de trobar qui s'hi implicara, reactivar les activitats i afavorir alguna forma de col·laboració amb el Grup.

Cap d'aquells intents no arribà a consolidar-se, i els testimonis coincidixen a apuntar la mateixa dificultat de fons: la Fundació disposava de seu, patrimoni i recursos, però cada vegada li resultava més difícil reunir un grup estable de persones disposades a organitzar activitats i assumir responsabilitats institucionals de manera continuada. La seua progressiva pèrdua d'activitat s'explica, almenys en part, per eixa falta de capital humà.

L'últim patronat inscrit i la recuperació de la Fundació

El patronat inscrit l'any 2010, per resolució de 25 de febrer, estava format per Juan Bautista Fontecha Soto (president), Tania García Fontecha (secretària) i Francisco García Cerrolaza (tresorer), segons la certificació del Registre de Fundacions expedida l'11 de maig de 2023 pel cap del Servei de Fundacions i Associacions, que el descriu com «el último Patronato inscrito».

En el patronat anterior havien figurat també els esperantistes Bermell i José Martínez Hernández. Bermell hi figurava com a secretari des de 1991, quan Fontecha passà a presidir la fundació; Martínez Hernández substituí com a tresorer Rafael Herrero García en data indeterminada, i el 2003 tots tres firmen l'escriptura de canvi de denominació (veure document). Eixa escriptura és el darrer document localitzat fins ara on consta la seua actuació: la certificació de 2023 no els menciona, de manera que la resolució de 2010 és la que tanca la seua etapa.

De l'activitat de la Fundació entre 2010 i 2023 no es conserva documentació pública coneguda, ni consta cap inscripció posterior al Registre de Fundacions.

El 28 d'abril de 2023, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana va publicar l'obertura d'un període d'informació prèvia en relació amb l'inici del procediment de regularització registral o d'extinció de la Fundació, amb un termini de deu dies per a presentar-hi al·legacions (DOGV núm. 9585, de 28 d'abril de 2023). L'anunci donava com a últim domicili conegut de l'entitat el carrer de J. J. Dómine, 12-10a.

Les gestions per a recuperar l'activitat de la Fundació havien començat abans: la nota simple del pis de Duque de Calabria es va demanar el 10 de febrer de 2020. L'anunci va obrir una nova fase del procediment: diversos membres del Grup Esperanto de València es dirigiren al Protectorat de Fundacions i s'oferiren com a patrons, fent notar que els fins estatutaris de les dues entitats coincidien i comprometent-se a complir-los. D'ahí eixí el patronat actual.

Després d'un llarg període sense activitat pública coneguda, el patronat es renovà el juny de 2026, i amb ell l'activitat de la fundació: qui el forma hui es pot veure a Qui som.