Història
La Fundació d'Esperanto de la Comunitat Valenciana es va constituir a València el 18 d'abril de 1988, mitjançant l'escriptura pública número 612 atorgada davant el notari Vicente Martorell Eixarch, amb el nom original de «Esperanto Fundació Fernando Soler».
Va quedar inscrita com a fundació cultural privada de promoció al Registre de Fundacions de la Comunitat Valenciana el 21 de juny de 1988, per resolució de la Secretaria General de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, publicada en el DOGV núm. 934, de 13 de juliol de 1988, i en el BOE núm. 177, de 25 de juliol de 1988. És la mateixa entitat, amb la mateixa personalitat jurídica des del seu origen, que cap a 2004 va canviar de denominació a l'actual, coincidint amb la seua inscripció registral vigent, de 9 de gener de 2004.
El canvi de nom va acompanyar un canvi d'orientació: enfront de la idea inicial de destinar els recursos de la fundació a premiar esperantistes de tot el món, la fundació va concentrar la seua activitat en la Comunitat Valenciana, on podia ser més eficaç i trobar suport institucional. El nou nom, a més, identifica l'entitat sense necessitat de saber qui va ser Fernando Soler Valls.
En esta pàgina: Fernando Soler Valls · José Fernando Soler Sempere · La fundació de 1988 · Una fundació nascuda entre recels · Juan Bautista Fontecha Soto · Intents d'acostament i de renovació · El patronat de 2010 i el llarg silenci
- 1873 Naix a Albaida Fernando Soler Valls.
- 1903 Fernando Soler Valls cofunda el Grup Esperanto de València.
- 1908 Soler Valls publica a Enguera Esperanto al alcance de todos, la seua gramàtica més difosa, reeditada durant més de mig segle.
- 1956 Mor a València Fernando Soler Valls, als 83 anys.
- 1988 Constitució de la Fundació «Esperanto-Fundació Fernando Soler»: primer patronat amb José Fernando Soler Sempere (president), Juan Bautista Fontecha Soto (secretari) i Rafael Herrero García (tresorer), segons el BOE.
- 1990 El Grup Esperanto de València elegix nova junta: José Pérez Sempere substituïx Fontecha en la presidència, segons el butlletí Valencia Luno núm. 26.
- 1991 Mor José Fernando Soler Sempere, fundador i primer president del patronat; el succeïx Juan Bautista Fontecha Soto, que havia presidit el Grup Esperanto de València fins al 1990, amb Alberto Bermell Benet com a secretari.
- 1993 València acull el 78é Congrés Universal d'Esperanto.
- 2003 José Martínez Hernández havia substituït, en data indeterminada, Rafael Herrero García com a tresorer: Fontecha, Bermell i Martínez Hernández firmen l'escriptura de canvi de denominació.
- 2004 Canvi de denominació a Fundació d'Esperanto de la Comunitat Valenciana: l'activitat es reorienta a l'àmbit valencià.
- 2010 Nou patronat: Juan Bautista Fontecha Soto (president), Tania García Fontecha (secretària) i Francisco García Cerrolaza (tresorer).
- 2017 Mor Juan Bautista Fontecha Soto, president del patronat, als 56 anys.
- 2020 A partir d'este any, l'advocat Ramón Diago Marco, Raúl Salinas Monteagudo i altres membres del Grup Esperanto de València inicien les gestions per a recuperar l'activitat de la fundació.
- 2023 La Generalitat obri un període d'informació prèvia sobre la regularització registral o l'extinció de la fundació, publicat al DOGV núm. 9585, de 28 d'abril.
- 2026 Renovació del patronat i represa de l'activitat.
Fernando Soler Valls (1873–1956)
El nom original de la Fundació homenatjava Fernando Soler Valls, nascut a Albaida (València) el 15 de març de 1873 i mort a València el 24 de març de 1956. Telegrafista de professió, fou cap de Telègrafs a València, fundador i president de la Biblioteca de Funcionaris de Telègrafs i, a la fi de 1928, la Direcció General de Comunicacions el destinà com a cap de Telègrafs a Càceres, on romangué fins al 1931.
Fou un dels grans pioners de l'esperanto a Espanya: el 1903 cofundà el Grup Esperanto de València juntament amb Roman Ayza i Rafael Duyós Sedó, dirigí nombrosos cursos —alguns organitzats a València per la Societat Vegetariana— i col·laborà en la revista La Suno Hispana. Publicà diverses gramàtiques, algunes dirigides a xiquets, entre elles Elementos de Esperanto i El idioma internacional auxiliar Esperanto. La més difosa fou Esperanto al alcance de todos, publicada per primera vegada a Enguera el 1908 i reeditada durant més de mig segle; la segona edició (1910), premiada amb medalla de plata en l'Exposició Regional de València de 1909, està digitalitzada a Internet Archive, i la dotzena (1976), pòstuma, pot descarregar-se en este web. Durant els seus anys a Càceres firmà al diari Nuevo Día la secció «Horizontes nuevos. El idioma internacional» i participà en el VIII Congrés d'Esperanto (Oviedo, 1929); el 1931 fou destinat a l'oficina de telègrafs de Barcelona (font: «Extremadura, tierra de esperanto (1924-1936)»).
També fou esperantista la seua filla Conchita Soler Sempere: son pare li dedicà, «en premio a sus virtudes», la sisena edició i les successives de la seua gramàtica (València, març de 1955), i el 1966 assistí al 27é Congrés Espanyol d'Esperanto (Bilbao) junt amb un «José Soler Sempere», amb tota probabilitat son germà José Fernando. Morí pocs mesos després, el 20 de novembre de 1966, com recorda, al costat de la seua fotografia, la dotzena edició del llibre. La ĝermolisto de la Viquipèdia en esperanto atribueix a Soler Valls, sense citar fonts, altres dos fills esperantistes: un José Sempere mort el 1952 i un Fernando Soler Sempere mort el 1966.
València fou un dels focus històrics de l'esperantisme espanyol, amb arrels anteriors fins i tot a Soler i amb figures com Vicente Inglada, Manuel Caplliure Ballester —que el 1918 inicià els cursos d'esperanto a l'Institut d'Idiomes de la Universitat de València— o Vicente Olcina. Eixos orígens, la visita de Zamenhof el 1909 i la persecució que patiren els esperantistes valencians durant la Guerra Civil els pots llegir a «Quan Zamenhof visità València».
José Fernando Soler Sempere (1913–1991)
José Fernando Soler Sempere el 1988
José Fernando Soler Sempere (València, 1913–1991), fill de Fernando Soler Valls, fou arquitecte tècnic de professió (Medalla d'Or del Col·legi Oficial d'Arquitectes Tècnics el 1985) i continuador dels cursos d'esperanto de son pare; va morir sense fills.
Soler Valls havia dedicat al seu fill la publicació d'una de les seues gramàtiques, amb el desig que fóra sempre «un entusiasta esperantista»; pare i fill estan soterrats junts al cementeri de València. José Fernando complí l'encàrrec: quan el 1988 posà el seu propi patrimoni en la fundació, no la creà al seu nom, sinó al de son pare, Fernando Soler Valls. La semblança dels dos noms ha fet que sovint es confonguen, i pot donar la impressió que la Fundació duia el nom del seu propi fundador.
La coneguda esperantista Ana Montesinos recorda que, als encontres esperantistes, José Fernando Soler solia vestir completament de verd, com a mostra de la seua intensa identificació amb l'esperanto.
Ramón Diago Marco, avui president de la Fundació, recorda que José Fernando el saludava invariablement amb el mateix joc de paraules en castellà: «Donde digo "digo", digo Diago», una volta afectuosa a la dita «donde dije digo, digo Diego».
Segons els testimonis orals de l'època, Fontecha també ajudà i cuidà José Fernando Soler Sempere durant els seus últims anys.
La fundació de 1988
El 1988, José Fernando Soler Sempere constituí la Fundació «Esperanto-Fundació Fernando Soler», amb Juan Bautista Fontecha Soto i Rafael Herrero García com a membres del primer patronat. El patrimoni inicial, d'1.500.000 pessetes, fou aportat íntegrament per Soler Sempere, que presidí la Fundació fins a la seua mort el 1991. El seu objecte estatutari és «el foment, la promoció, l'expansió i la divulgació de la manera més àmplia de la llengua internacional auxiliar esperanto».
El tresorer, Rafael Herrero García, era fill del doctor Rafael Herrero Arroyo, metge i president d'honor de la Hispana Esperanto-Federacio, a qui Fontecha recordava el 1993, entre els esperantistes valencians difunts, a la salutació del llibre del 78é Congrés Universal d'Esperanto. Al butlletí del 19é Congrés Espanyol d'Esperanto (Castelló, 1958) la família apareix inscrita al complet: el doctor Herrero Arroyo, la seua esposa Pilar García Villagrasa i els seus fills Rafael i Enrique Herrero García. Fou el doctor Herrero qui va transmetre per ràdio la necrologia de Fernando Soler Valls a la mort d'este el 1956.
La nova fundació es va anunciar durant el 48é Congrés Espanyol d'Esperanto (València, 1988) i començà les activitats el febrer de 1989, amb classes d'esperanto a la seu del carrer Duque de Calabria, segons arreplegava el butlletí Valencia Luno núm. 21. La seu no acollí només classes d'esperanto: segons recorda un participant directe, allí s'organitzaren també altres iniciatives culturals i formatives, entre elles activitats d'educació de la veu.
Segons els testimonis de l'època, el fundador volia destinar els recursos de la fundació a premiar esperantistes de tot el món; pensava sobretot en els qui havien dedicat anys a la llengua sense rebre res a canvi. Eixe mateix butlletí arreplega la intenció: anunciava la convocatòria d'un premi en memòria de Fernando Soler Valls, dirigit a qui —esperantista o no— contribuïra de manera extraordinària al desenvolupament del moviment esperantista.
El rètol de la fundació a la seu del carrer Duque de Calabria, amb el nom original «Esperanto Fundación Fernando Soler»
Acte al Saló de Correus de València: d'esquerra a dreta, Juan Fontecha, Enrique Navarro (de Correus), José Añó, un operari de Correus, Bermell i José Fernando Soler Sempere
Eixe mateix estiu, el diari Levante dedicà un reportatge al ressorgir de l'esperanto a la ciutat: pots llegir-lo a «Quan l'esperanto era el tercer idioma de València» (fonts a enllaços).
Una fundació nascuda entre recels
La creació de la Fundació Fernando Soler, l'any 1988, no va ser rebuda de manera unànime dins de l'esperantisme valencià. José Fernando Soler Sempere havia proposat la idea a diverses persones, però va trobar poc suport inicial fins que Juan Bautista Fontecha va decidir ajudar-lo a convertir el projecte en una entitat legalment constituïda.
Segons els testimonis orals de persones que visqueren aquella etapa, alguns membres del Grup Esperanto de València interpretaren el naixement de la Fundació com una separació o com la possible creació d'una organització paral·lela. No es produí una ruptura formal, i diverses persones continuaren vinculades simultàniament a les dues entitats, però durant anys persistiren recels personals i institucionals.
Institucionalment, en canvi, l'acollida fou cordial: el butlletí del mateix Grup presentava la nova entitat com una segona seu on aprendre, parlar, practicar i difondre l'esperanto, i convidava tothom a visitar-la (Valencia Luno núm. 21).
Les causes exactes d'aquella desconfiança són difícils de reconstruir. José Fernando Soler era recordat com un esperantista extraordinàriament entusiasta, però també com una persona singular, extravagant i amb un humor satíric que no sempre era ben rebut. La seua forta personalitat podia provocar simpatia en unes persones i friccions amb altres. Els qui el tractaren no el recorden, en canvi, com algú fàcil d'influir: el descriuen més aïna com una persona obstinada i desconfiada, que feia temps que buscava qui l'ajudara a tirar avant el seu projecte sense trobar-lo.
També podia influir la naturalesa mateixa del projecte. La Fundació era una entitat independent, amb patrimoni, local i òrgans de govern propis, i una part del Grup podia percebre-la com un nou centre d'activitat situat fora del seu control.
La coincidència dels noms afegia una certa confusió: encara que la Fundació havia sigut creada per José Fernando Soler Sempere en memòria de son pare, Fernando Soler Valls, pare i fill eren coneguts sovint amb noms molt semblants. Això podia fer que la iniciativa semblara més personal del que realment pretenia ser.
No disposem de documentació suficient per a determinar quin d'estos factors va ser decisiu. Probablement hi confluïren diferències personals, por de perdre independència i maneres distintes d'entendre com havia d'organitzar-se l'activitat esperantista.
Els testimonis disponibles no apunten, en canvi, a una divisió política convencional: als òrgans de direcció convivien persones d'ideologies molt distintes, i les discrepàncies recordades tenen més a veure amb models diferents d'esperantisme —modernització enfront de tradició, professionalització enfront de voluntariat— que amb la política.
Juan Bautista Fontecha Soto (1960–2017)
Juan Bautista Fontecha Soto en la salutació que signà al llibre del 78é Congrés Universal d'Esperanto (València, 1993)
Juan Bautista Fontecha Soto (Aretxabaleta, Guipúscoa, 7 d'octubre de 1960 – incinerat a València el 31 de juliol de 2017) fou una de les figures decisives en la creació i la primera etapa de la Fundació. Diplomat en Magisteri, va treballar inicialment com a mestre d'ensenyament primari.
Ja des de jove destacava, segons els testimonis de l'època, per la seua habilitat per als tràmits, el paperam i les gestions administratives. Aquesta capacitat resultà essencial perquè el projecte de José Fernando Soler Sempere es convertira l'any 1988 en una fundació legalment constituïda.
Fontecha fou secretari del primer patronat, segons el BOE de 1988, i presidia aleshores el Grup Esperanto de València, que rondava els quatre-cents socis i negociava amb la Generalitat la possible introducció de l'esperanto en un centre pilot d'EGB, segons el reportatge del diari Levante de juliol de 1988 («Quan l'esperanto era el tercer idioma de València»).
Presidí el Grup fins a començaments de 1990: la seua firma com a president apareix encara en la convocatòria de l'assemblea general de febrer de 1989 (Valencia Luno núm. 21), i el butlletí de maig de 1990 publica ja la nova junta eixida de l'assemblea, encapçalada per José Pérez Sempere (núm. 26).
Després de la mort de Soler Sempere, l'any 1991, Fontecha assumí la presidència de la Fundació, que fou des d'aleshores la seua principal plataforma. En el 78é Congrés Universal d'Esperanto, celebrat a València el 1993, fou vicepresident del comité organitzador local, presidit per Augusto Casquero (núm. 38).
Continuà al capdavant del patronat fins a la seua mort el 2017, als 56 anys.
Una visió modernitzadora de l'esperantisme
Fontecha defenia una modernització i una major professionalització del moviment esperantista. Observava que la dependència quasi exclusiva del voluntariat dificultava la continuïtat: molts jóvens s'implicaven intensament mentre estudiaven, i moltes persones tornaven a disposar de temps en jubilar-se, però bona part dels qui s'incorporaven plenament al món laboral i familiar acabaven reduint o abandonant la seua activitat. Per això proposava desenvolupar servicis i activitats econòmicament sostenibles que permeteren una dedicació professional a l'esperanto, i aspirava a més a renovar la imatge pública de la llengua, allunyant-la d'elements que considerava excessivament ritualitzats o tancats.
Esta concepció contrastava amb plantejaments més tradicionals presents en una part del moviment valencià de l'època, i estigué en l'origen d'alguns dels desencontres d'aquells anys.
El recel cap al que considerava massa ritualitzat arribava fins als símbols. Enfront de la bandera verda amb l'estrela de cinc puntes, aprovada en el primer Congrés Universal de 1905, Fontecha s'inclinava pel símbol jubilar creat el 1987 per al centenari de la llengua: una E llatina i una Э ciríl·lica encarades, que representen la unió d'Occident i Orient i que va nàixer precisament perquè una part del moviment veia en la bandera un emblema massa nacional per a una llengua internacional (símbols de l'esperanto). El símbol jubilar no arribà mai a substituir la bandera, i preferir l'un o l'altre acabà sent una manera ràpida de situar-se en aquell debat.
A l'esquerra, la bandera aprovada el 1905; a la dreta, el símbol jubilar de 1987 (imatges de domini públic, Wikimedia Commons)
En 1998, vora els quaranta anys, va iniciar els estudis de Dret i posteriorment exercí d'advocat. Aquesta reorientació professional donava continuïtat a una aptitud per les qüestions jurídiques i administratives que havia mostrat molt abans d'obtindre la titulació.
Segons el testimoni de Berta Raposo, filla de l'esperantista valencià Jesús Raposo Montero, els esperantistes l'anomenaven humorísticament «Fontefarita», traducció jocosa a l'esperanto del seu cognom llegit com a «Fuente Hecha». Li agradaven molt els idiomes, entre ells l'alemany: quan va fundar el seu bufet d'advocats, el va anomenar «Fontecha und Kollegen» («Fontecha i col·legues», en alemany).
Un lideratge amb lectures oposades
El seu lideratge no fou percebut de la mateixa manera per tots els seus col·laboradors: mentre alguns destaquen la seua capacitat d'iniciativa, el seu treball i la seua habilitat per a la gestió, altres recorden una forta concentració de les decisions en la seua persona i trobaven a faltar més transparència. Eixes diferències contribuïren a convertir-lo en una figura controvertida dins de l'esperantisme valencià.
Intents d'acostament i de renovació
Malgrat els recels, hi hagué també intents d'acostar la Fundació i el Grup Esperanto de València. Durant la presidència de Fontecha s'arribà a proposar que el Grup utilitzara la seu de la Fundació per a algunes de les seues activitats: la iniciativa partí d'un jove secretari de la Fundació vinculat simultàniament a les dues entitats, i Fontecha acceptà que la proposta es traslladara al Grup, cosa que mostra una certa disposició de la direcció de la Fundació a col·laborar.
L'oferiment no era menor. La Fundació tenia un pis en propietat, mentres que el Grup no disposava de local propi: ocupava de lloguer la seua seu de la Gran Via Ferran el Catòlic, i el seu propi butlletí explicava el gener de 1998 que el cost del lloguer «va créixer i créixer» durant els últims anys i creixeria molt més «per l'actual llei d'arrendaments», fins al punt de témer la pèrdua del local. Eixe mateix número anunciava la compra d'una nova seu, ja «propietat dels socis», a l'avinguda de Peris i Valero, inaugurada l'1 de març de 1998 (Valencia Luno núm. 45). Mentres durà aquella situació, acceptar l'oferiment hauria donat al Grup un espai estable sense eixe cost. La iniciativa no prosperà. Segons el testimoni de qui va fer les gestions, una part de la direcció del Grup preferia mantindre una independència completa respecte de la Fundació, i algunes persones van rebre l'oferiment amb desconfiança; no consta, en canvi, que eixa fóra la postura del Grup en conjunt.
Hi hagué així mateix intents d'incorporar gent nova a la Fundació. Una esperantista valenciana recorda que Fontecha li proposà personalment assumir alguna responsabilitat en l'entitat —no recorda amb precisió el càrrec ni la data— i que ella ho declinà per considerar que hi havia persones més preparades. Recorda també reunions convocades per a buscar una nova etapa, una d'elles al mateix pis de la Fundació, amb la intenció de trobar qui s'hi implicara, reactivar les activitats i afavorir alguna forma de col·laboració amb el Grup.
Cap d'aquells intents no arribà a consolidar-se, i els testimonis coincidixen a apuntar la mateixa dificultat de fons: la Fundació disposava de seu, patrimoni i recursos, però cada vegada li resultava més difícil reunir un grup estable de persones disposades a organitzar activitats i assumir responsabilitats institucionals de manera continuada. La seua progressiva pèrdua d'activitat s'explica, almenys en part, per eixa falta de capital humà.
El patronat de 2010 i el llarg silenci
El patronat inscrit l'any 2010, per resolució de 25 de febrer, estava format per Juan Bautista Fontecha Soto (president), Tania García Fontecha (secretària) i Francisco García Cerrolaza (tresorer), segons la certificació del Registre de Fundacions expedida l'11 de maig de 2023 pel cap del Servei de Fundacions i Associacions, que el descriu com «el último Patronato inscrito».
En el patronat anterior havien figurat també els esperantistes Bermell i José Martínez Hernández. Bermell hi figurava com a secretari des de 1991, quan Fontecha passà a presidir la fundació; Martínez Hernández substituí com a tresorer Rafael Herrero García en data indeterminada, i el 2003 tots tres firmen l'escriptura de canvi de denominació (veure document). Eixa escriptura és el darrer document on consta la seua actuació: la certificació de 2023 no els menciona, de manera que la resolució de 2010 és la que tanca la seua etapa.
Aquell silenci acabà tenint conseqüències administratives. El 28 d'abril de 2023, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana va publicar l'obertura d'un període d'informació prèvia en relació amb l'inici del procediment de regularització registral o d'extinció de la Fundació, amb un termini de deu dies per a presentar-hi al·legacions (DOGV núm. 9585, de 28 d'abril de 2023). L'anunci donava com a últim domicili conegut de l'entitat el carrer de J. J. Dómine, 12.
A partir d'aquell anunci, diversos membres del Grup Esperanto de València es dirigiren al Protectorat de Fundacions i s'oferiren com a patrons, fent notar que els fins estatutaris de les dues entitats coincidien i comprometent-se a complir-los. D'ahí eixí el patronat actual.
Després d'un llarg període sense activitat pública coneguda, el patronat es renovà el juny de 2026, i amb ell l'activitat de la fundació: qui el forma hui es pot veure a Qui som.