Quan l'esperanto era «el tercer idioma» de València (1988)

El juliol de 1988, mentre València acollia el 48é Congrés Espanyol d'Esperanto —avantsala del Congrés Universal d'Esperanto que la ciutat acolliria el 1992—, el diari Levante dedicà un reportatge («Esperanto: el tercer idioma de Valencia», 17/07/1988) a un grup de jóvens esperantistes empenyats a recuperar la implantació que la llengua havia tingut a la ciutat.

El seu president, Juan Fontecha —el mateix Juan Bautista Fontecha Soto que mesos després cofundaria la Fundació «Esperanto-Fundació Fernando Soler»—, negociava aleshores amb la Generalitat la introducció de l'esperanto en un col·legi pilot d'EGB; l'Associació d'Esperanto de València rondava els 400 socis, encara que només uns cinquanta estaven disposats a fer classes. L'article recordava també els cursos que durant anys s'havien emés per Ràdio Joventuts de València, fins a cinc anys abans.

València havia sigut, de fet, un focus històric de l'esperantisme espanyol: junt a Fernando Soler Valls destacaren esperantistes com Vicente Inglada i Manuel Caplliure Ballester, i Vicente Olcina arribà a dirigir una càtedra d'esperanto a l'antiga Universitat de València. Durant la Guerra Civil els esperantistes valencians foren perseguits, acusats de comunistes, encara que els cursos continuaren impartint-se.

Eixe mateix any, José Fernando Soler Sempere (València, 1913–1991) —fill de Fernando Soler Valls, arquitecte tècnic de professió i continuador dels cursos d'esperanto del seu pare— constituí la fundació que hui continua la Fundació d'Esperanto de la Comunitat Valenciana. Pots llegir més sobre tots dos a qui som i les fonts d'este article a enllaços.